En un passat bastant recent tot allò que és relacionava amb la motricitat del nostre cos era considerat purament mecànica corporal, es a dir, es considerava el cos humà com un simple conjunt d'ossos moguts pel sistema muscular.
Avui en dia, aquesta concepció tan emmarcada i limitada al camp mecànic del nostre cos ha sigut àmpliament superada per altres teories que integren en l’afectació de la nostra arquitectura els conceptes de psicologia i neurologia.
Ja sigui per les innovacions aportades per les modernes indagacions científiques o bé per l’adquisició de noves experiències en diversos camps com el mèdic, l’esportiu, laboral, etc.. ha quedat demostrar que l’home és en realitat una síntesi dinàmicament complexa en el que s’integren el cos i la psique, o el que denominaríem una unitat psicofísica indissoluble i única.
D’aquesta consideració deriva que el moviment no és només allò que sorgeix del nostre conjunt d’articulacions, si no l’expressió de la seva totalitat.
El moviment és un impuls de natura interior de la voluntat última. Segons la concepció neurofisiològica es concep doncs com la resposta del cervell a estímuls propis i externs a través dels quals l’individu s’adapta activament a l’ambient, regulant-se, sobre la seva base de sensacions sensorials i sensitives.
Estructuralment, el moviment consta de moviments simples, unes unitats bàsiques de les en direm esquemes posturals o motors.
El moviment es desenvolupa com qualsevol altra funció de la personalitat, un programa motor no és una seqüència de moviments musculars, si no una estructura mnemònica jeràrquica derivada de la maduració cortical i que, a través de processos d’informació, regulació e integració, permet efectuar un acte efectiu i finalitzat: El moviment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario